Centenari Ignasi F Iquino

El 25 de juny de 1910, Ignasi Ferrés Iquino va néixer a la ciutat de Valls. Era fill del compositor Ramon Ferrés i estudià dibuix i pintura, tot i que el terreny en què deixaria empremta va ser el cinema, atès que es va convertir en el principal productor i realitzador de la ciutat de Barcelona durant dècades, amb les seves productores Emisora Films, primer, i IFI, després, i creant els seus propis estudis (IFISA), que van donar feina a diverses generacions de cineastes i tècnics.
El dia 1 de juny recordarem la seva trajectòria, evocada per diversos col·laboradors: els realitzadors Antonio Isasi, Josep Maria Forn i José Ulloa, l’actriu Mireia Ros i el crític Àngel Comas, autor d’Ignacio F. Iquino, hombre de cine. Recuperarem l’emissió que Cinema 3 va dedicar el 1987 a Iquino.
Agraïments: Filmoteca Española, Video Mercury Films, SA, TV3 i el Patronat Passió Esparreguera.Consulteu full suplementari a la sala.

Les fàbriques d’espardenyes d’Iquino

La primera vegada que vaig veure el recentment desaparegut Ignasi F. Iquino l’entrevista potser no va durar ni cinc minuts, però va ser suficient perquè em solucionés un problema que jo arrossegava feia dos anys. En Juli Coll, que va ser la persona que me’l va presentar, li va dir que jo volia treballar en una pel·lícula. Em va mirar de dalt a baix, després es va quedar mirant-me fixament als ulls durant trenta segons que em van semblar eterns, i va dir «parla ara mateix amb el Miquel Grau –que era el cap de producció– i demà t’incorpores a UN HOMBRE DE MUNDO». Va girar cua i se’n va anar sense dir res més. Això passava als estudis Trilla Emisora,
i al dia següent jo començava a treballar en la pel·lícula que dirigia Manuel Caballo. Poques setmanes després Iquino abandonava Emisora i fundava Ifisa.

No va ser fins dotze anys més tard que jo vaig començar a treballar directament amb ell. Al cap de pocs dies d’haverme encarregat un guió que dirigiria jo mateix sobre un argument de Noel Clarasó i Dibildos ens vam trobar per un passadís dels estudis Ifi del Paral·lel. Em va parar i em va dir: «He llegit les primeres entregues del teu guió. No està malament, però és massa intel·lectualitzat. Tingues present una cosa, hi ha fàbriques de sabates i fàbriques d’espardenyes.
Aquesta és una fàbrica d’espardenyes.» No va dir res més i va continuar el seu camí.

Productor extraordinari

Aquest era l’estil d’Iquino, molt directe. Prenia decisions ràpides i no dubtava mai. Tenia les idees clares. Per això es pot dir que era un director cinematogràfic extraordinari. En èpoques en què les subvencions eren impensables, ell produïa cinc o sis pel·lícules l’any, i guanyava diners. Treballar amb ell no era còmode, però és evident que tots els que vam passar per la seva escola –Mario Camus, José Maria Nunes, Juli Coll, etc.– vam aprendre a fer pel·lícules i ens va ensenyar cinema malgrat que els seus films no ens agradaven.
Però és evident que ell pensava en cinema, que sabia treure un partit enorme de decorats inexistents, de persones a les quals ell donava estatus d’actor sense ser-ho, que era un fotògraf extraordinari.
Ara que acaba de morir, crec que hem de reivindicar que ell ha estat durant molts anys el cinema català. I si no puc reivindicar el seu cinema, perquè no m’agrada, perquè el perdia el seu afany de fer diners, sí que vull almenys reivindicar alguna part de la seva producció, que demostra que era un realitzador excepcional. Durant uns anys en què va tenir bons guionistes al seu voltant va fer CABEZA DE HIERRO, AQUEL VIEJO MOLINO, EL ÁNGEL GRIS. M’atreveixo a dir que l’enterrament de la guitarra de NOCHES SIN CIELO és de la qualitat de Hitchcock, i ho dic del tot seriosament.
Ignasi, gràcies pel teu mestratge i gràcies per haver mantingut la flama cinematogràfica a Catalunya en èpoques en què no era fàcil fer-ho. Gràcies.

Josep Maria Forn (Avui, 5 de juliol del 1994)